Sígueme en Twitter

9 d’Octubre, la memoria, la vida

A la tardor de 1977 vivíem sota el signe de la crisi. Crisi econòmica i crisi política de molta profunditat. La inflació arribà al 44% aquell mateix mes d’octubre, els diaris augmentaren un 50% el preu i el cafè pujà un 146%. La gent  es quedava sense treball i els sous de la immensa majoria, amb prou faenes cobrien les despeses de la vida domèstica. La Reforma Política encapçalada per qui havia estat Jefe Nacional del Movimento, Adolfo Suaréz, estava resultant un èxit. En menys d’un any havia desbaratat la unitat d’una feble oposició franquista. El poder, sense moure’s a penes de lloc, havia canviat de nom. Les eleccions del 15 de juny realitzades en condicions de desigualtat i d’il·legalitat per a bona part de l’espectre polític democràtic, nacionalista i republicà, havien donat la victòria als organitzadors: a Adolfo Suárez i a la seua UCD. El principal partit de l’oposició, el PCE, acceptà les condicions de la Reforma per tal de no perdre corda davant el virtual PSOE que, tot i tenir molt poc suport dels militants, comptava amb l’ajuda política i econòmica de la socialdemocràcia europea. L’extrema moderació de les principals forces de l’esquerra va convertir en extremistes els qui exigien la ruptura amb el franquisme. El 1977, Alacant era la primera demarcació en expedients de crisi. La indústria del calçat acabava d’eixir d’un any de mobilitzacions encapçalat pel moviment assembleari. Feia menys d’un any que un policia havia matat el jove Teófilo del Valle en una de les manifestacions a Elda.

Al carrer augmentaven la mobilització social, les vagues i les reivindicacions nacionals a la mateixa velocitat que la policia, l’extrema dreta i la Guàrdia Civil repartien colps, bales, bombes i morts. Per la seua banda, des de les més altes instàncies de l’estat, es patrocinava la creació de grups paramilitars contra militants d’esquerra, participants en manifestacions, estudiants o treballadors.

Trets a l’aire que segaven la vida d’estudiants a Madrid, trets a l’aire que mataven un jove mentre pintava en un mur “Pan Trabajo y libertad” a Almeria.

La policia matà cinc treballadors a Vitòria el març de 1976; el gener de 1977 un grup paramilitar assassinà cinc advocats laboralistes a Atotxa; a Barcelona, el 20 de setembre, l’extrema dreta acabà amb la vida d’un treballador de la revista El Papus i calà foc a la redacció. El 5 d’octubre cremava també la redacció de la revista Punto y Hora, a Pamplona. L’incipient moviment en defensa de la cultura catalana, de la llengua i de l’autogovern tenia el seu lloc de trobada a Alacant en la petita llibreria Set i Mig, que rebia un mes darrere l’altre amenaces de grups feixistes; el mateix que ocorria en la llibreria Crida d’Alcoi. L’extrema dreta clamava pel seu ideari: la defensa del franquisme, i advertia reiteradament contra els rojos, els separatistes i “els intents d’arrabassar-nos la pàtria”, segons va declarar en una entrevista en el diari La Verdad el dirigent il·licità de Fuerza Nueva Ismael Chinchilla Martínez.

El blaverisme paramilitar que s’estenia per València, a Alacant es vestia d’extrema dreta i de falangisme. Des d’Alcoi, després de véncer totes les dificultats, l’1 d’octubre isqué la I Marxa per l’Autonomia, per arribar a València el mateix dia 9. Les estrictes mesures de clandestinitat i l’estanquitat dels grups organitzats que s’havien mantingut durant els anys anteriors, obligats per la total falta de llibertats, començava a relaxar-se; a aquestes alçades, la pràctica totalitat dels partits eren ja legals, encara que la legalitat no era garantia de seguretat; més aviat al contrari, suposava ampliar els riscos de detencions o atacs de la policia o de l’extrema dreta.

Aquella nit d’octubre, centenars de militants per tot el País València, per totes les comarques del sud, eixíem a pegar cartells per la I Diada del País València que convocaven el Plenari de Parlamentaris Valencians i els partits i organitzacions d’esquerra. El cartell que enganxàvem aquella nit tan sols deia: “9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. Dia 8, celebració a Alacant”.

Miguel Grau acabava d’arribar a Alacant des del Ferrol on feia la mili en un vaixell de l’Armada. El país bullia en canvis i a ell li tocava viure’ls a colps de taló i de vives a Espanya. Li resultava insofrible. Per això, malgrat tots els riscos que corria com a soldat, aquella nit va voler sumar-se a la pegada de cartells, estar amb la seua gent, com un més, actuar com un home lliure donant suport als canvis que ell, amb prou faenes, albirava des de la feixista disciplina militar; volia sentir-se part de la lluita, de les conquestes, de les mobilitzacions, malgrat el risc, malgrat la por.

La vida era tot el que tenia Miguel plenament seu. I això va ser el que li va arrabassar Miguel Angel Díaz-Panadero Sandoval aquella nit del 6 d’octubre de 1977, parapetat en el 7é pis del número 11 de la plaça dels Cavalls. Protegit per la seua família ultra catòlica i falangista i per una xarxa àmplia de solidaritat del franquisme que representava.

Quan la rajola va caure damunt el cap de Miguel li va obrir un forat en el crani on encara hi cabem tots. Per això el seu soterrar es va convertir en una mobilització popular. La ciutat sencera es va saltar les prohibicions i la por i va eixir a acompanyar Miguel pels carrer d’Alacant un cop mort definitivament, deu dies després.

El cap, la vida, la va posar Miguel mentre pegava uns cartells amb quatre barres roges i unes paraules escrites en valencià. El cap, la vida, podia haver sigut la meua, que estava estrictament al seu costat aquella nit freda i plujosa. El cap, la vida, podia haver sigut la de qualsevol dels qui aquella nit i tantes altres s’hi van arriscar per unes llibertats que quasi no van ser. I que més de tres dècades després continuen pendents.

Passen els anys, nosaltres ens anem fent vells; no obstant Miguel segueix aquí, amb els seus 21 anys. I cada octubre, torna a la plaça per la força d’aquesta memòria tènue però càlida que recupera alè i que es fa gran amb l’alegria de la gent jove que vol recordar-lo.

Miguel era un tipus honest que va ser molt valent aquella nit. Desenes de milers de persones vam saber aquells dies que el cap de Miguel era el cap de cadascun de nosaltres, quan la calor d’aquell colp sec viatjà del seu crani als nostres cors.

La ràbia d’una lluita tan desigual, el dolor de la violència impune, va generar una energia que durant dècades ha permès resistir l’oblit. I seguir, Miquel Grau, seguir construint país, defensant la democràcia, sense perdre l’esperança.

Li ho devem els qui encara conservem la vida.

Intervenció en llliurament del I Premi Miquel Grau,el 8 d’octubre de 2013 al periodista Pere Miquel Campos.

Una iniciativa de la Coalició Compromís.

Deja un comentario