Sígueme en Twitter

Victoria Cremades sobre Nosotras que perdimos la paz

Por Victoria Cremadres
De aparadora a aparadora:

Llum agafarà quatre veus de dona: Trinidad Gallego, Concha Pérez, Rosa Cremón i Conchita Liaño i les arrossegarà cap a fora de les seues goles convertint-les en la seua pròpia veu i ho farà amb tanta força narrativa que des de les primeres pàgines les nostres quedaran emmudides. Quatre veus poderoses que conflueixen en un far: l’autora que, fent honor al seu nom, les focalitzarà en moltes direccions on la lectora no podrá, no voldrà apartar la vista fins a la darrera página si és que aquesta ha estat escrita ja.
Nosotras que perdimos la paz és un llibre hermós d’epidermis i terrible en l’interior. Un llibre de restabliment de la memoria però també un llibre costumista, document, psicològic, romàntic i fonamentalment feminista; aquest és el gènere narratiu en què es pot encabir amb lletres majúscules  i per a major prestigi del mateix. El tema de la sororitat és essencialment  tractat i vindicat , la importància de les xarxes de solidaritat  feministes: “Era lo único a que podía aspirar, a estar presa entre sus propias camaradas”. “Sus camaradas, sus amigas, el único apoyo, el único calor”. “Se sentían conectadas como si la amistad fuera más allá de los sentidos”. Un equip ensinistrat en la vida i en la mort; les comares s’ajuden a parir unes a altres, també a avortar si és necessari, sense preguntes…tots els homens han fugit o estan lluny.

La memoria que nos pertenece.

La memoria que nos pertenece.

La solitud, la fortalesa, la vida a la presó, les relacions filials són temes que es passegen per la narració amb soltura, així Llum ens portarà des d’aquelles situacions més íntimes o domèstiques a les més socials o polítiques sense llevar importància a unes front a les altres; a vegades fins i tot es mesclen (pensem en la imatge de Rosa Cremon parint de forma natural a l’improvisat camp de concentració dels ametllers a Alacant); no solament no els lleva importància sinó que ens mostra com la solidesa d’un estat just dependrà de l’estabilitat del seu material humà.
No estem davant d’una lectura cómoda on es jugue a la identificació amb el personatge testimoni, on es busque la commisseració; la crudesa de la realitat real, de l’experiència de la guerra, del posterior èxode i exili exterior i interior, encara pitjor, ens rescata de la mansesa.
L’amor com a mètode de resilència, la sexualitat com a experiència, l’amor lliure o un poliamor en termes contemporanis “Paquita Gil, la madre de Conchita Liaño, tenía un amante, Matías, un día llamó a su puerta una mujer, Josefina, que decía ser la esposa de Matías, con quien tenía dos hijos. Paquita dejó a Matías y las dos mujeres se convertirían en amigas inseparables, tanto que decidieron vivir juntas, cuando Conchita se trasladó a vivir a casa de su madre se encontró con que había alquilado un piso nuevo en el que convivían sus dos hermanos, Ricardo y Pedro, Josefina y los hijos de Josefina. Matías también estaba allí pero ninguna de las dos mujeres era ya su mujer”
Tampoc  és aquest un llibre exempt de lirisme amb moments en què l’autora es delita especialmente modalitzant el seu text fins a subsumir-nos en un món ideal:  la utopia, malgrat tots els moments de desempar i solitud dels personatges, des d’on surtirà la poderosa al.legoria de la dona forta (ja l’autora valenciana Maria Beneyto ens ho mostrà) que reeixirà per damunt dels nostres caps com un au fènix novella , aquesta ben bé podría ser la nonagenària àvia de Trini Gallego.
L’humor com a estrategia, un humor negre quan apareix el tema de la mort “Petra era viuda de un marido vivo, pero tan sin hombre como las demás”.
És  un llibre essencial per no caure en la desmemòria acabada en A: A de guerra, de dictadura, de fam, de falta de llibertat, de terra. És una cerca de la memoria dins de la memoria i així crear un bucle o un cal.ldoscopi imponent: “Se había inventado un hombre para sobrevivir, había estado enamorada de nadie, y con su invento había pasado la vida hasata ese preciso momento” ¿Què és la vida, doncs? ¿Quina vida és la que s´havia inventat  Trini per sobreviure? En Nosotras que perdimos la paz la vida és de tot menys un somni, és una realitat tan tronadora que qui se salve…qui se salve que no es quede aqui amb nosaltres…

5 de abril de 2014, en Clan Cabaret, Alacant.

Acte organitzat per la col.lectiva l’Aparadora en homenatge a les dones que participaren en la defensa de les llibertats durant la guerra civil espanyola i posterior repressió de la dictadura. Hem volgut aprofitar  abans de la representació de “María la Jabalina”  per presentar-vos el llibre de Llum Quiñonero Nosotras que perdimos la paz.

L’Aparadora, colectiva feminista. Alacant.

Descatalogado en 2013. Campaña para recuperar ejemplares, antes de su destruccion. 10€ Contacto:

llum@llumquinonero.es

Un comentario a “Victoria Cremades sobre Nosotras que perdimos la paz”

  1. Mayte Vilaseca dice:

    Emociona leer articulos como este por el continente y el contenido. Un placer.

Deja un comentario